Missatge del Dia Mundial del Teatre 2017

26 març, 2017

acet

L’ACET s’uneix al actes de celebració del Dia Mundial del Teatre 2017 compartint el manifest internacional que enguany ha redactat l’actriu francesa Isabelle Huppert.

…..

Vet aquí que ja fa 55 anys que per primavera es du a terme el Dia Mundial del Teatre.

Un dia; és a dir 24 hores que comencen pel teatre No i el Bunraku, que passen per l’òpera de Pequin i el Kathakali, romanen entre Grècia i Escandinàvia, d’Èsquil a Ibsen, de Sòfocles a Strindberg, entre Anglaterra i Itàlia, de Sarah Kane a Pirandello, i també a França entre d’altres, on som, i on París és, malgrat tot, la ciutat que més companyies estrangeres acull.

Tot seguit les nostres 24 hores ens menen de França a Rússia, de Racine i Molière a Txèkhov, i creuen l’Atlàntic per acabar en un campus californià, on uns joves reinventen probablement el teatre. Perquè el teatre sempre reneix de les seves cendres. Només està fet de convencions que sempre hem de desmuntar. És així que es manté viu.

El teatre té una vida trepidant que desafia l’espai i el temps. Les obres més contemporànies s’alimenten dels segles passats, els repertoris més clàssics es tornen moderns cada vegada que els muntem de bell nou.

Un Dia Mundial del Teatre, no és evidentment un dia qualsevol en les nostres vides quotidianes. Fa reviure un immens espai-temps i, per evocar l’espai-temps, voldria donar veu a un dramaturg francès, tan genial com discret, Jean Tardieu. Diu així: “Sobre l’espai, ens pregunta quin és el camí més llarg d’un punt a l’altre… pel temps, ens suggereix mesurar en dècimes de segon el temps que es triga a per pronunciar el mot eternitat. Sobre l’espai-temps també diu: “Fixeu amb la vostra ment, abans d’adormir-vos, dos punts qualsevols de l’espai i calculeu el temps necessari, en somnis, per anar de l’un a l’altre.” És la paraula somni la que més recordo. Sembla que Jean Tardieu s’ha trobat amb Bob Wilson.

També podem resumir el nostre Dia Mundial del Teatre recordant Samuel Beckett, que fa dir a la Winnie, amb el seu estil expeditiu. “Oh, quin bon dia haurà estat”.

Pensant en aquest missatge que m’han fet l’honor de demanar-me, he recordat tots aquests somnis de totes aquestes escenes. Així, no arribo tota sola a aquesta sala de la UNESCO. Tots els personatges que he interpretat a l’escenari em fan companyia, papers que et penses que deixes quan s’ha acabat, però que tenen dins teu una vida subterrània, a punt per ajudar o destruir els papers que vindran després: Fedra, Araminta, Orlando, Hedda Gabler, Medea, Merteuil, Blanche Dubois…

També m’acompanyen tots els personatges que he estimat i aplaudit com a espectadora, i ara sóc part del món sencer. Sóc grega, africana, síria, veneciana, russa, brasilera, persa, romanesa, japonesa, marsellesa, nova-yorkina, filipina, argentina, noruega, coreana, alemanya, austríaca, anglesa, del món sencer de veritat. La mundialització de veritat, és aquí.

El 1964, en motiu del Dia Mundial del Teatre, Laurence Olivier va anunciar que després de més d’un segle de lluita, per fi havien creat un teatre nacional al Regne Unit, que ell, immediatament volia que fos un teatre internacional, si més no pel seu repertori. Sabia que Shakespeare pertanyia a tothom, a tot el món.

Em va agradar saber que el primer missatge d’aquest Dia el 1962 va ser confiat a Jean Cocteau, assenyalat com l’autor, ja se sap, d’ “Una volta al món en 80 dies”. Jo he fet la meva volta al món de manera diferent, en 80 espectacles i 80 pel·lícules. Parlo també de pel·lícules perquè no trobo cap diferència entre actuar al teatre i actuar al cinema, una afirmació que sorprèn cada vegada que la dic, però és veritat, és així. Cap diferència.

Parlant aquí no sóc jo mateixa, no sóc una actriu, només sóc una de tantes persones gràcies a les quals el teatre segueix existint. És una mica el nostre deure. I la nostra necessitat: Com dir-ho?: Nosaltres no fem que el teatre existeixi sinó que és gràcies al teatre que nosaltres existim. El teatre és molt fort, resisteix, sobreviu a tot, a les guerres, a la censura, a les penúries. N’hi ha prou de dir «l’escenari és un espai buit en una època indeterminada» i posar-hi un actor. O una actriu. Què farà? Què dirà? Parlaran?

El públic espera, ho sabrà, el públic sense el qual no hi ha teatre, no ho oblidem mai. Una persona en el públic, és un públic. Esperem que no hi hagi massa cadires buides, però! Excepte amb Ionesco… Al final d’una de les seves obres la Vella diu: “ Sí, sí! Morim en plena glòria… morim per entrar a la llegenda… Si més no, tindrem el nostre carrer…”

Ara fa 55 anys que existeix el Dia Mundial del Teatre. En 55 anys sóc la vuitena dona a qui s’ha demanat de pronunciar un missatge. Vaja, no sé si la paraula missatge és apropiada. Els meus predecessors (el masculí s’imposa) parlen, referint-se al teatre, d’imaginació, de llibertat, dels orígens, van evocar la multiculturalitat, la bellesa, les preguntes sense resposta…

El 2013, només fa 4 anys, Dario Fo va dir: “l’única solució a la crisi, és l’esperança d’una gran caça de bruixes contra nosaltres, sobretot contra els joves que volen aprendre l’art del teatre: així naixerà una nova diàspora d’actors, que segurament trauran d’aquest entrebanc uns beneficis inimaginables per a una nova representació.

“Els beneficis inimaginables”; aquí tenim un bon reclam digne de figurar en un programa polític, oi? Atès que sóc a París poc abans d’unes eleccions presidencials, suggereixo als que semblen tenir ganes de governar-nos de considerar els “beneficis inimaginables” que aporta el teatre. Però sense caça de bruixes.

El teatre per mi, és l’altre, és el diàleg, és l’absència d’odi. L’amistat entre els pobles, no sé massa què vol dir, però crec en la comunitat, en l’amistat dels espectadors i dels actors, en la unió de tots els que el teatre reuneix, els que escriuen, els que el tradueixen, els que hi posen llum, els que el vesteixen, els que el decoren, els que l’interpreten, els que el fan, els que hi van.

El teatre ens protegeix, ens abriga, … Crec que ens estima… tant com nosaltres l’estimem…

Recordo un vell regidor fet a l’antiga que, abans d’aixecar el teló, entre bastidors, deia cada nit amb veu ferma: “Place au théatre!”,

Aquesta serà l’última paraula. Gràcies.

…..

Autora: Isabelle Huppert, actriu francesa que ha protagonitzat més de 100 pel.lícules, obres de teatroe i produccions televisives des del seu debut l’any 1971. És a més a més la intèrpret més nominada al Premi Molière, amb 7 nominacions. Ha estat nominada en 16 ocasions al Premi César, el màxim guardó del cinema francès, que ha obtingut en dues ocasions: el 1995 per “La Ceremonie” i el 2016 per “Elle”.

Isabelle-Huppert